Ja tenim acord de finançament

Marta Neira
Article publicat al Masnou Viu de Juliol de 2009

La notícia política del mes, i segurament de l’any, és l’acord sobre el nou model de finançament de la Generalitat que s’acaba d’assolir entre el Govern de Catalunya i el de l’Estat. Fa tant temps que se’n parla que la cosa ja avorria una mica.

Segons l’Estatut, aquest acord s’hauria d’haver pres l’agost de l’any passat, però no va ser possible. Després s’han posat altres terminis que tampoc no s’han pogut complir. I és que la cosa no era fàcil: Catalunya, amb el seu Govern al davant, s’ha negat en rodó a acceptar una solució que no li reportés incrementar sensiblement els seus recursos, i això és especialment difícil en una situació de crisi econòmica.

La fermesa i la perseverança finalment han reeixit, i allò que semblava impossible s’ha fet realitat. De què parlem? Doncs d’un acord que incrementarà els ingressos de la Generalitat en aproximadament un 10%. D’un acord en virtut del qual Catalunya ingressarà, per primera vegada des del restabliment de la seva autonomia, més per habitant que la mitjana de les comunitats autònomes.

D’un acord que dóna una important autonomia tributària a la Generalitat i que preveu mecanismes d’actualització anual, a fi d’assegurar que els ingressos evolucionaran amb el creixement real de la població.

És veritat que l’acord arriba tard. Però amb aquest retard Catalunya no perd ni un euro: l’acord s’havia d’haver assolit l’agost del 2008, per tal que es comencés a aplicar l’1 de gener del 2009, i no s’ha assolit fins al juliol del 2009, però també es preveu la seva aplicació retroactiva des de l’1 de gener d’enguany. Per tant, el retard ens pot haver cansat una mica, però no hi perdem res.

Tothom se n’ha d’alegrar. Catalunya rebrà un tractament molt més just per part de l’Estat i la Generalitat tindrà més recursos per donar més servei als catalans i catalanes, i tot de conformitat amb el nou Estatut d’autonomia.

Cal dir que, per als socialistes, ha estat especialment difícil, ja que, d’una
banda, havíem de defensar, lògicament sense reserves, els interessos de Catalunya i, de l’altra, conciliar els interessos de la família socialista en l’àmbit estatal. El camí ha estat llarg, jo diria fins i tot dur, però ha valgut la pena.